dilluns, 23 de maig de 2011

ANNEXES A LO DE AHIR : EL NOM D'UN BOLERO

Boleros són cançons que reflecteixen certs inexplicables estats de malenconia. Tothom sap algun i la seva lletra et ve al cap enmig de certes circumstàncies. Els cantants de boleros (els professionals de veritat, compte ja que corren impostors per aquí) porten horrorosos smoking de color blanc o de color os, corbates de llacet o corbates fosques. Són madurs i entrats en carns, i sempre sembla que parlin d'alguna cosa que els va passar temps enrere, molt de temps.
Les meves jaquetes són fosques i això no va més enrere d'ahir. Són possibles les ferides sense cicatrius.



M'he passat buscant al Google a quina porció de temps exacte podríem aplicar l'expressió "més endavant". Pensava que tot estava a internet, però ja vaig adonar-me que no. Com fa calor, el temps és més intens, la vida dóna per a més, la impressió que m'he dut és que no parlaríem de molt més que d'un mes. Tanta inconcreció de vegades espanta i preocupa, quan no hauria. Les inconcrecions millor deixem-les per als polítics, subespècie de la humanitat que en el dia d'avui, en aquesta part de l'orbe, es troba sota estat de shock. Per haver vençut o pel contrari. Un títol alternatiu a aquest post hagués estat Una nació de 276.000 assassins, ja que aquests són els vots que va obtenir Bildu, a Euskadi (van tenir una propina de 40.000 a Navarra). Estic impressionat, doncs segur que entre els bascos que conec algú els haurà votat, i tots els bascos que conec són pacífics, encara que de vegades, com ens passa a tots, puguin enfadar-se, fins i tot, muntar en còlera. Els nombrosos mitjans de dretes hauran de mesurar els seus termes, ja que 316.000 persones són moltes per ofendre. I totes han anat amb la seva papereta i han fet cua i potser haguessin estret més mans de les que els eren ofertes. Bé, pocs els oferien mans, més aviat eren peus que donaven puntades.
Per puntades les que dóna el baix (no sé si anàleg o sintètic) en aquesta supèrbia cançó. Cançó que desafio a qualsevol a sentir tres o quatre vegades i aconseguir deixar estar quiet aquest peu o aquesta mà. De tant en tant un s'ha de retre al irresistible. És la sal de la vida.



No us queixeu: vaig prometre, i estic complint a mitges (altres promeses més fermes les compleixo al peu de la lletra), abandonar aquesta monotonia política d'aquests dies.La meva ciutat ha girat a la dreta i jo encara estic esperant que s'obri el meu semàfor .Revelar i revoltar-se, potser s'assemblin però no, amb V diríem que potser t'aporti esperances, l'altra és una cosa que no té marxa enrere, tot és diferent a partir de llavors, i en altres temps diria que no ho sé, però avui sé que és millor. Això no són els principis de la física, treure's un pes de sobre no significa lliurar aquest pes a ningú. Es queda a terra i ja està. Escrius unes quantes frases, poses unes quantes cançons, et prepares per afrontar la següent fase.



Dit això, continuaré llegint, ara sé que acompanyat, Ebano, lectura que em recorda que els diumenges a la tarda poden ser, gairebé sempre, horribles, però els diumenges al matí fan olor de croissant i dominical, i a  parc amb acollidores ombres, ombres des les quals tot es veu lluminós, tan lluminós que em donen ganes d'indagar en el bloc de John Self, buscar poesia, fer-la pròpia, i transmetre-la. Ja és un pas que no pensava donar, però donar passos que no pensaves, encara que t'apropin a abismes, és molt millor que estar quiet. I, des que vaig canviar el look, no estar quiet és l'eslògan oficial. Gràcies per llegir, ja que és el primer pas per comprendre. No sempre un pot comprendre-ho tot, és clar

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Segueix a @francescbon