dimecres, 25 de maig de 2011

AL VOLTANT DEL MON EN UN DIA

En un dels meus cada vegada més freqüents exercicis d'incoherència, després d'haver promès recopilar en un post alguns dels motius pels quals pensava que no havia de passar-me per les acampades (la meva edat, la meva relativament avorrida vida, el meu caut escepticisme cap com pot acabar això ...), el meu cap dóna un gir (retòric) de 180 graus, i busco desesperadament el pretext per passar una o dues hores allà, i, en nom del meu blog, de la meva curiositat, obrir una finestra per ficar-hi els nassos, obrir-la en base a passejar, observar descuradament i, triar, a l'atzar, o gairebé, a mitja dotzena de persones perquè m'expliquin quatre coses. Hauré donar-me certa pressa, sembla que Trias ja ha apuntat que no els vol aquí el 11 de juny, que crec que és la data prevista per a la seva investidura com a alcalde. Jo em pregunto si imposar aquesta data no és posar-li data de caducitat ja a aquesta situació, una mica com marcar un termini en el que tots ja estaran hartitos. Segur que farà més calor, és clar. Segur que els nouvinguts, aquesta gent a qui solapadament criticava en un altre post, aquesta massa que segons certes persones són els que, per quedar-se a casa avorrint, es baixen aquí a passar l'estona, pot ser que s'hagin anat llegant el testimoni a unaespècie de minoria militant i resistent. Deixaran dedir-los indignats per dir-los exaltats, potser amb el pas de les setmanes els marquin una àrea, lògicament més reduïda, perquè es mantinguin allà. Com aquestes estàtues de la Rambla a les que tanta estima té Quim Monzó, aviat seran un dels punts obligatoris de parada de certs tours turístics més o menys alternatius. És només una hipòtesi un pèl sarcàstica, no espero ni desitjo que passi això, és més, si ho escric, i només un d'ells em llegeix, que això sigui un esperó perquè no passi. Espero fer-ho, que no em venci la indolència. 

El 1988 Prince semblava ser l'amo indiscutible d'aquest ceptre de dubtós prestigi (com si no s'explica que avui ho tingui Lady Gaga) que és el títol de rei universal del pop. Per davant d'un tímid, poc productiu, i acomplexat Michael Jackson (a Prince els complexos no li faltaven, com el de ser baixet), Prince havia accedit al podi en base, especialment, a una torrencial creativitat que li havia conduït a gravar discos a un ritme pràcticament anual: 1999, Purple Rain, Parade, Sign O'The  times, Lovesexy. Around the world in a day, tot indicava que no pensava desaprofitar el seu moment, encara que fos a base d'editar discos irregulars amb cançons genials al costat de experiments i temes de farciment. Recordo que, amb una enorme excitació, vaig gravar en una entranyable cinta de VHS (que va sucumbir a l'oblit en alguna de les meves posteriors mudances) un concert a Dortmund, crec que el setembre del 88, que va ser retransmès per TV. Un locutor que assistia al concert com si fos una conferència sobre economia el definia, teleprompter en mà, com el primer artista del segle XXI (potser va dir dels 90, en qualsevol cas, no trobo el vídeo). El concert era fantàstic, promocionant el seu disc més recent, Lovesexy, amb espectaculars posades en escena i versions actualitzades i absolutament potents tant de cançons del disc: espectacular una quasi mística Anna Stesia, fenomenal Alphabet Street, com dels seus clàssics: una accelerada versió deWhen you were mine és sens dubte una de les raons per les que avui escric sobre Prince. Encara publicaria alguns discos més amb una certa repercussió, encara coleccionaría unes quantes més d'aquestes noies Prince la influència estètica sobre la moda de cert tipus de dones és inqüestionable (dones que no tenen inconvenient absolut a potenciar el seu atractiu sexual de la manera més òbvia) . Recordo que, de mica en mica, va deixar d'interessar la seva obra. Una de les últimes cançons que em va entusiasmar d'ell va ser aquest mig tempo bluessy 



Prince va seguir editant discs, va tenir problemes amb la discogràfica, es va fotografiar amb la paraula slave escrita a la galta. Va treure discos sota noms o signes estranys, va voler protagonitzar una mena de revolució ell solet, però aquest interès també va fer efecte en la seva inspiració. Tampoc puc dir-ho tan categòricament: tot just he fet molt poquet per sentir els seus últims discs, per què, sabent el que anava a trobar-hi ... balades d'alt voltatge sexual, però avorrides i monòtones, la postura del missioner en cançó, una i altra vegada .... temes moguts de tall funky per ballar de manera espasmòdica i passar a una altra cosa ... petits passatges de guitarra on volia ser, una altra vegada, Jimi Hendrix, BB King, qui vulgui que li inspirés ... indigestos passatges de jazz-funk sense sentit ni melodia ni genialitat: una i altra vegada, disc rere disc, any rere any. 
El seu últim disc, fins avui, va ser lliurat de manera gratuïta amb un diari a Anglaterra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Segueix a @francescbon